Ara ja sabem en què consisteix un musicograma, i quan nosaltres fein els notres anàlisi podem preparar un musicograma. Aqui us deixo uns exemples de musicogrames. Un d'aquests és una cançó dels Beatles que analitzem nosaltres. EL format és Slideshare, però la presentació final queda semblant al que nosaltres farem amb un editor de video.
http://mariajesusmusica.wordpress.com/2009/02/01/musicogramas-con-la-forma-musical/
dissabte, 26 de març del 2011
Concierto: En mi jardín
Coincidiendo con la exposición Jardines impresionistas, el Museo ha organizado el concierto titulado En mi jardín, un espectáculo musical en el que la actriz Carlota Gaviño da vida a las ideas y sentimientos expresados por la escritora australiana Elizabeth von Armin en su libro Elisabeth y su jardín (1898), mientras que la mezzosoprano Gudrún Ólafsdóttir, acompañada al piano por Alexis Delgado, ilustra musicalmente esos pasajes literarios a través de una selección de piezas vinculadas con el tema del jardín de diversos compositores contemporáneos al Impresionismo, como Débussy, Ravel, Chausson o Boulanger.
http://vimeo.com/20194447
dijous, 24 de març del 2011
LA FORMA MUSICAL
Autor: JOAN GONZALEZ PALLISER
La forma musical podem dir que és la manera en que s'estructura una peça musical, es a dir l'ordenació dels diferents temes o variacions que el compositor ha elegit.
Tipus de formes musicals:
- Formes basades en la repetició per seccions:
- Forma Primària: Aquesta forma és la més simple de l'estructura musical, i consta d'una sola frase que es repeteix diverses vagades. Canviant l'estrofa, però la melodia AAA.
- Forma Binària: Forma dividida en dues seccions: si és del tipus AA la segona repetició no pot ser exacta a l'anterior, sinó seria primària, així que ha de tenir alguna modificació A'. i si és de tipus AB, la primera tindrà un final suspensiu i la segona conclusiu.
- Forma Ternària: És una estructura de tres parts a partir de totes les combinacions possibles: ABA, AAB, ABB, ABC. Habitualment els compositors utilitzen l'estructura: ABA', on A seria el tema principal, B el contrast i A' la variació del tema principal. Una variant d'aquest seria: AABA.
- Rondó: És la forma on hi ha un tema principal que es repeteix, i estre cada repetició hi apareix un tema que contrasta: ABABA o ABACA. La repetició del tema principal s'anomena tornada (“estribillo”), i li dona uniformitat al tema, i els temes que contrasten episodis o estrofes, i donen un interès a l'oient.
- Formes basades en les variacions:
- Tema amb Variacions: És una forma en la que s'aplica una variació en la majoria de casos que es presenta en una secció independent, que presenta una modificació diferent més o menys allunyada a l'original. Així el compositor va canviant el ritme, la melodia, el compàs, el registre, però sempre recordant el tema del que parteix l'obra.
- Formes basades en les imitacions: Les imitacions són el principi fundamental de la polifonia, que consisteix en repetir un fragment melòdic en una varies veus diferent a la del model.Diferents tipus d'imitacions:
> Moviment directe: Es mou en la mateixa direcció.
> Moviment contrari: Es mou en direcció contrari canviant els intervals.
> Moviment retrograde: Es mou a partir de dreta a esquerra respectant els intervals.
> Moviment retrograde contrari: Els intervals canvien i es mou de dreta a esquerra.
> Moviment d'augmentació: Es canvien les figures per unes de major valor.
> Moviment de disminució: El valor de les figures canvia per unes de menor duració.
- Canon: És quan una imitació és sostinguda llarg temps i persisteix en tota la composició. En el canon una veu inicia la melodia i successivament les segueixen les demés, imitant la melodia original.1ª veu
2ª veu
3ª veu
- L'Invenció: A diferencia del canon l'invenció no es limita a imitar el tema de forma rigorosa, sinó que el varia.
- La Fuga: És una composició polifònica, normalment escrita per instruments de tecla, que es desenvolupa en un sol moviment, basant-se en la tècnica de l'imitació. És una obra per a diverses veus, que té una estructura complexa que basicament consisteix en la repetició constant d'un tema o melodia principal anomenat subjecte, que va acompanyat per temes secundaris. El subjecte o tema principal se presenta per primer cop en una sola veu i després es van interpretant les demés veus. Així el tema reapareix constantment juntament amb els temes secundaris i al final de la fuga les veus acaben en un final comú.
- Formes basades en el desenvolupament o elaboració temàtica:
- Forma Sonata: És una obra per a pocs instruments (un o dos), normalment un piano acompanyat per un violí o altre instrument. Aquesta es desenvolupa normalment en quatre moviments contrastant en velocitat i caràcter: Allegro, Adagio, Minuet i Presto. La manera d'estructurar el primer moviment és la més utilitzada per els compositors del Classicisme i es coneix com a “forma sonata”. Estructurada en tres parts anomenades: exposició, desenvolupament i reexposició.
SeccionsEXPOSICIÓDESENVOLUPAMENTREEXPOSSICIÓTemesAPontBCodaElaboració d'algun aspecte de l'exposició.APontBCodaHarmoniaITònicaModulantVDominat o relativaVModulant, normalment a tonalitats llunyanes.INo modulantIIConclusiva
- Exposició: El compositor presenta la melodia sobra el que es basa tot el moviment. Normalment són dos temes o grups de temes. El primer està en la tonalitat principal de l'obra i sol ser enèrgic, i el segon es troba en una altre tonalitat i és més cantable. I entre els dos hi sol haver un enllaç anomenat pont.
- Desenvolupament: És la part més lliure i creativa en la que el compositor maneja tota la material exposat elaborant totes les possibilitat musicals que ofereix.
- Reexposició: El compositor torna a exposa el material de l'expositor, presentant-lo d'una manera lleugerament diferent, amb el segon tema en la tonalitat inicial de l'obra. Finalment se tanca el moviment amb un breu fragment conclusiu anomenat coda.
diumenge, 13 de març del 2011
ACÚSTICS
Autora: JULIA MARQUÉS
Els concerts acústics o unplugged (desenxufats) són més comuns ara que fa uns anys, ja que la crisi de la industria discogràfica i la falta de pressupost de les institucions publiques i de les empreses privades que s’encarreguen d’organitzar concerts obliga a solucions imaginatives i poc costoses. Una d’aquestes és programar concerts acústics, on no hi ha guitarres elèctriques i on la música sona natural, despullada de qualsevol artifici. Basta un grup tipus trio perquè guitarra, bateria i segona guitarra d’acompanyament transmetin les melodies necessàries sense tanta energia o potència en la sonoritat com garanteixen una guitarra elèctrica i un teclat d’acompanyament en molts concerts rock. Així, contractant sols tres músics en lloc de cinc, els artistes redueixen el seu ‘caché’ i les institucions i empreses organitzadores de concerts han de fer front a costos menys elevats oferint igualment un concert prou atractiu. La cadena de televisió MTV va ser la primera que va promoure aquest tipus de concerts, que han servit de base aquests darrers anys per enregistrar discos arreu del món. En general, són actuacions on la música flueix de forma més pausada i tranquil·la i on s’aprecia més cada acord.
Aquí us deixo un dels primers i més coneguts umplugged que s’han fet en la història. Eric Clapton ”Layla” MTV 1992.
http://www.youtube.com/watch?v=PuCB_voQt8E
4'33''. ESCOLTANT EL SILENCI
Autor: JOSEP CAMPS
4'33'' és una obra musical de John Cage, segurament la més famosa i sorprenent. És una obra de tres moviments que pot ser realitzada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments. A la seva partitura l'únic que apareix es la paraula “tacet”, que indica a l'intèrpret que ha de guardar silenci durant quatre minuts i trentatres segons. Es a dir que en realitat l'obra la compon el soroll que esculta l'oient durant el temps.
Parlant amb llenguatge musical, el silenci s'utilitza per crear tensió, per llevar-la o per donar un descans a l'intèrpret, és com una respiració profunda en la que tot torna al seu lloc. La quietud després de la tormenta, després d'una llarga secció de semicorxeres in crescendo que desamboca un acord de tònica a plena veu que et diu: “ben vingut a casa, pots posar-te còmode i relexar-te”.
http://www.youtube.com/watch?v=hUJagb7hL0E
Aquesta obra que s'entén com 4 minuts i 33 segons de “silenci”, pot ser interessant com a teoria o concepte filosòfic, però perd el sentit si s'intenta representar sobra la posada en escena. Si s'entén com allò que ha de sentir l'oient mentre els musics no interpreten res durant aquest temps, tampoc. Per tant, veure aquesta obra en vídeo, no té sentit. L'experiència per l'oient no pot ser la mateixa escoltant aquesta obra a un auditori que al pati d'una escola; per tant les emocions que es reben no depenen de l'obra, sinó de les circumstàncies de la "interpretació". I evidentment, qualsevol obra de qualsevol autor, transmet unes sensacions diferents segons la interpretació que se'n faci, però la càrrega majoritària de sentiments es desprén de la pròpia obra i no de la feina que facin els interprets, o almenys així hauria de ser, si volem donar crèdit a la feina que han fet tots els compositors des dels origens.
Així, vui concluir, que aquesta peça si s'escolta bé, ens pot dur a pensar molt sobre el silènci, a escoltar a través d'ell i la seva importància. Perquè al cap i a la fi, la música (i més enllà d'aquesta) no és només timbre, textura, ritme, harmonia, la música també és silenci.
Aquesta és la meva interpretació de l'obra després d'haver llegit el seguent artícle:
FONT: http://sergiomirajordan.com/articulos.php?id_medio=5&id_articulo=49
I vosaltres, que n'opinau?
4'33'' és una obra musical de John Cage, segurament la més famosa i sorprenent. És una obra de tres moviments que pot ser realitzada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments. A la seva partitura l'únic que apareix es la paraula “tacet”, que indica a l'intèrpret que ha de guardar silenci durant quatre minuts i trentatres segons. Es a dir que en realitat l'obra la compon el soroll que esculta l'oient durant el temps.
Parlant amb llenguatge musical, el silenci s'utilitza per crear tensió, per llevar-la o per donar un descans a l'intèrpret, és com una respiració profunda en la que tot torna al seu lloc. La quietud després de la tormenta, després d'una llarga secció de semicorxeres in crescendo que desamboca un acord de tònica a plena veu que et diu: “ben vingut a casa, pots posar-te còmode i relexar-te”.
http://www.youtube.com/watch?v=hUJagb7hL0E
Aquesta obra que s'entén com 4 minuts i 33 segons de “silenci”, pot ser interessant com a teoria o concepte filosòfic, però perd el sentit si s'intenta representar sobra la posada en escena. Si s'entén com allò que ha de sentir l'oient mentre els musics no interpreten res durant aquest temps, tampoc. Per tant, veure aquesta obra en vídeo, no té sentit. L'experiència per l'oient no pot ser la mateixa escoltant aquesta obra a un auditori que al pati d'una escola; per tant les emocions que es reben no depenen de l'obra, sinó de les circumstàncies de la "interpretació". I evidentment, qualsevol obra de qualsevol autor, transmet unes sensacions diferents segons la interpretació que se'n faci, però la càrrega majoritària de sentiments es desprén de la pròpia obra i no de la feina que facin els interprets, o almenys així hauria de ser, si volem donar crèdit a la feina que han fet tots els compositors des dels origens.
Així, vui concluir, que aquesta peça si s'escolta bé, ens pot dur a pensar molt sobre el silènci, a escoltar a través d'ell i la seva importància. Perquè al cap i a la fi, la música (i més enllà d'aquesta) no és només timbre, textura, ritme, harmonia, la música també és silenci.
Aquesta és la meva interpretació de l'obra després d'haver llegit el seguent artícle:
FONT: http://sergiomirajordan.com/articulos.php?id_medio=5&id_articulo=49
I vosaltres, que n'opinau?
divendres, 11 de març del 2011
WAGNER I EL CINEMA
Wagner, gloriós compositor. Per aquesta Unitat didàctica vull proposar-vos que ens endinsem en la música al cinema. Proposo que comentem l'utilització de la música de Wagner al cinema.
Podem així comentar la seva relació amb el règim de Hitler, per exemple, i com el dramatisme de la seva música és una gran font per al cinema.
Aquí teniu una pàgina on podreu veure molts d'exemples. Estaria bé relacionar l'obra de Wagner amb l'escena de la pel·lícula.
Wagner al cinema
dissabte, 5 de març del 2011
ANÀLISI MUSICAL: "Garça perdida" de Dulce Pontes
Autora: ANNA FERRER
Les lletres de les cançons que interpreta Dulce Pontes estàn al nivell de la seva música. Són lletres cultes que tracten temes de la intensitat de viure la vida, de la llibertat, dels valors morals que ens puguin regir. El tema escollit, no es cap excepció dins la línia que caracteritza a la cantant portuguesa. Garça perdida, ens parla de la llibertat, o més bé de la seva recerca; el sentiment d’esclavitud que a vegades ens posem nosaltres mateixos mitjançant la creació de barreres imaginàries que no tenen cabuda en el món, però que nosaltres veim. Sentir-se com aquesta garça perduda no és res fàcil, ni res que crec que pugui explicar algu que ja ha après a volar. La lletra diu així:
Portuguès (original) Català (versió)
Anoiteceu S’ha fet de nit
no meu olhar de feiticeira, al meu esguard de fetillera
de estrela do mar, de céu, de lua cheia, d’estrella de mar, de cel, de lluna plena
de garça perdida na areia. De garça perduda a l’arena.
Anoiteceu no meu olhar, S’ha fet de nit al meu esguard,
perdi as penas, não posso voar, he perdut penes i no puc volar
deixei filhos e ninhos, els meus fills, els meus nius
cuidados, carinhos, no mar... he perdut i he deixat a la mar.
Só sei voar dentro de mim Sols sé volar al meu interior
neste sonho de abraçar en el somni d’abraçar
o céu sem fim, o mar, a terra inteira! El cel sens fi, la mar, tota la terra.
E trago o mar dentro de mim, I duc la mar arrelada a mí,
com o céu vivo a sonhar mentre viuré per somniar,
e vou sonhar até ao fim, i somniaré fins a la fi,
até não mais acordar... fins que no em torni a aixecar...
Então, voltarei a cruzar, I tornaré a solcar,
este céu e este mar. aquest cel i aquesta mar.
Voarei, voarei sem parar Volaré, volaré sens parar,
á volta da terra inteira. voltaré tota la terra.
Audio: el podeu escoltar a l'aula virtual, i també a SPOTIFY.
- INTRODUCCIÓ A L’OBRA
El tema que he escollit per a analitzar és Garça Perdida de Dulce Pontes. La meva tria s’ha degut segurament a la capacitat que té la cantant portuguesa per a interpretar, definir i expressar els sentiments a través de la música. La subtilesa i fragilitat que la caracteritzen fan de la seva veu una emoció per a qui l’escolta.
Dulce Pontes (1969) és una popular cantant portuguesa, reconeguda internacionalment. La seva discografia es va iniciar amb un registre més pop, potser més comercial, que la cantant i compositora va anar deixant de banda per a decantar-se a una música més culta, com és la que la defineix actualment. En alguns dels seus treballs s’hi introdueixen també elements del jazz i del clàssic.
La seva activitat artística va contribuir en el renaixement del fado als anys noranta del segle passat. Dulce Pontes es distingeix principalment per la seva veu, que és versàtil, dramàtica i amb una capacitat fora del comú per transmetre emocions. Està considerada com una de les millors veus dins el panorama musical portuguès.
La seva trajectòria discogràfica està constituïda per nou projectes; el seu primer disc va ser enregistrat l’any 1992 (Lusitana) i l’últim (Momentos) l’any passat. En tots ells, l’artista està acompanyada per uns músics espectaculars que saben revestir les seves cançons d’una manera immillorable.
S'acostuma a definir-la com una artista de la world music; aquest fet sona irònic venint d’una cantant que, en els seus inicis va participar en el festival d’ ”Eurovision”.
Dulce Pontes destaca per la seva subtilesa a l’hora d’interpretar fados i altra música tradicional portuguesa.
El fado és l’expressió més popular de la música portuguesa; aquest gènere s’utilitzava per a expressar els mals moments de la vida a través del cant. Sembla ser que tenen el seu origen a les cançons dels esclaus africans, encara que les influències són múltiples per l’intens intercanvi de Portugal amb altres cultures a través del mar.
El fado ha vingut a representar el sentiment de frustració i fatalisme que els mateixos portuguesos utilitzen per a definir-se en moments posteriors a la pèrdua de l’Imperi i de la revolució dels clavells.
Es distingeixen dues versions de fados; els de contingut personal i sentimental, que es poden escoltar als barris i els que imposen el passat universitari en un registre més acadèmic.
Cal afegir que el tema escollit no ha estat composat per la cantant que l’interpreta; la música és obra de Leonardo Amuedo i la lletra de João Mendonça.
Les lletres de les cançons que interpreta Dulce Pontes estàn al nivell de la seva música. Són lletres cultes que tracten temes de la intensitat de viure la vida, de la llibertat, dels valors morals que ens puguin regir. El tema escollit, no es cap excepció dins la línia que caracteritza a la cantant portuguesa. Garça perdida, ens parla de la llibertat, o més bé de la seva recerca; el sentiment d’esclavitud que a vegades ens posem nosaltres mateixos mitjançant la creació de barreres imaginàries que no tenen cabuda en el món, però que nosaltres veim. Sentir-se com aquesta garça perduda no és res fàcil, ni res que crec que pugui explicar algu que ja ha après a volar. La lletra diu així:
Portuguès (original) Català (versió)
Anoiteceu S’ha fet de nit
no meu olhar de feiticeira, al meu esguard de fetillera
de estrela do mar, de céu, de lua cheia, d’estrella de mar, de cel, de lluna plena
de garça perdida na areia. De garça perduda a l’arena.
Anoiteceu no meu olhar, S’ha fet de nit al meu esguard,
perdi as penas, não posso voar, he perdut penes i no puc volar
deixei filhos e ninhos, els meus fills, els meus nius
cuidados, carinhos, no mar... he perdut i he deixat a la mar.
Só sei voar dentro de mim Sols sé volar al meu interior
neste sonho de abraçar en el somni d’abraçar
o céu sem fim, o mar, a terra inteira! El cel sens fi, la mar, tota la terra.
E trago o mar dentro de mim, I duc la mar arrelada a mí,
com o céu vivo a sonhar mentre viuré per somniar,
e vou sonhar até ao fim, i somniaré fins a la fi,
até não mais acordar... fins que no em torni a aixecar...
Então, voltarei a cruzar, I tornaré a solcar,
este céu e este mar. aquest cel i aquesta mar.
Voarei, voarei sem parar Volaré, volaré sens parar,
á volta da terra inteira. voltaré tota la terra.
Ninhos faria de lua cheia Nius faria de lluna plena
e depois dormiria na areia... i així dormiria a l’arena.
- CARACTERÍSTIQUES MUSICALS
a)
Forma i estructura: “Garça perdida” és un tema de forma binària AA’. Cada una de les dues parts (A i A’) de les que consta la peça, té tres seccions (A,B i C).
ESTRUCTURA:| |
- Introducció de guitarra Ad Libitum.
- La secció A, (16 compassos) té dues frases pràcticament iguals que anomenarem A i A’ (variació en la melodia). L’harmonia és la mateixa i ambdues acaben en tònica (repòs no total; no hi ha cadència autèntica); cal destacar d’aquesta part que la progressió harmònica es mou sobre un pedal de tònica que dóna un caràcter d’estabilitat.
- La secció B, consta de 16 compassos i es divideix en dues frases A i B que, pel que fa a l’harmonia, no coincideixen totalment. Malgrat ambdues tinguin el mateix període a, difereixen en el segon període; b acaba en tònica, i c amb una semicadència, que, dona peu al període C.
- La secció C, es diferencia de les dues anteriors perquè la seva divisió és asimètrica, ja que consta d’una frase de 8 compassos, i una altre de 4. La primera frase (A) es divideix en dos períodes d’harmonia idèntica amb una semicadència final a ambdues; la segona frase B, està composta per quatre compassos que conclouen l’obra en una cadència autèntica (V7-I), que no s’havia trobat fins al moment (totes les frases que resolien en I grau, no venien del V).
Aquesta mateixa estructura (part A) es repeteix DaCapo amb un caràcter imitatiu i realitzant petites variacions a la melodia, on la cantant fa
palesa la virtuositat de la seva veu; s’ha de dir que el contrast més gran entre A i A’ ve donat per l’expressió i la densitat instrumental. La part A’ ve introduïda per un pont de set compassos que ens anticipen la tornada al mode menor, després d’haver modulat a major en el període C. Un cop finalitzada la part A’, la cantant, acompanyada per la guitarra, interpreta una mena de Coda sobre l’harmonia del períodes a de la secció C. A pesar de la seva estructura ABC, pel que fa al contrast temàtic, l’obra es podria dividir en dues parts: les seccions AB per una banda i C, per l’altre.
A (16c) | |||
A(8) | A’(8) | ||
a(4) | b(4) | a(4) | b(4) |
B (16c) | |||
A(8) | B(8) | ||
a(4) | b(4) | a(4) | c(4) |
C(12c) | ||
A(8) | B(5) | |
a(4) | a’(4) | b(5) |
Intro | |||
||: I- | V7 | I- | IV-6 |
I- | VII bVI | I- | I- :|| |
||: IV IV (3era inv.) | II-7(b5) bVII9 | bIIImaj7 (1era inv.) | bVIIma |
1ª vest II-7(b5) | V7 | IV-6 | I-7 :|| |
2 ª vest II-7(b5) | V7 /V | V7 | V7 || |
I | III-7 | IV | V7 |
I | III-7 | IV | V  |
V7sus4/VI V7 /VI | VI-7 V IV | I | V7 |
1ªvest I | I- | bVI maj7 | bVI maj7 |
I- | I- | bVI maj7 | V :|| DaCapo |
2ªvest I | III-7 | IV | V7 |
I || | |||
Audio: el podeu escoltar a l'aula virtual, i també a SPOTIFY.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)