Autor: JOSEP CAMPS
4'33'' és una obra musical de John Cage, segurament la més famosa i sorprenent. És una obra de tres moviments que pot ser realitzada per qualsevol instrument o conjunt d'instruments. A la seva partitura l'únic que apareix es la paraula “tacet”, que indica a l'intèrpret que ha de guardar silenci durant quatre minuts i trentatres segons. Es a dir que en realitat l'obra la compon el soroll que esculta l'oient durant el temps.
Parlant amb llenguatge musical, el silenci s'utilitza per crear tensió, per llevar-la o per donar un descans a l'intèrpret, és com una respiració profunda en la que tot torna al seu lloc. La quietud després de la tormenta, després d'una llarga secció de semicorxeres in crescendo que desamboca un acord de tònica a plena veu que et diu: “ben vingut a casa, pots posar-te còmode i relexar-te”.
http://www.youtube.com/watch?v=hUJagb7hL0E
Aquesta obra que s'entén com 4 minuts i 33 segons de “silenci”, pot ser interessant com a teoria o concepte filosòfic, però perd el sentit si s'intenta representar sobra la posada en escena. Si s'entén com allò que ha de sentir l'oient mentre els musics no interpreten res durant aquest temps, tampoc. Per tant, veure aquesta obra en vídeo, no té sentit. L'experiència per l'oient no pot ser la mateixa escoltant aquesta obra a un auditori que al pati d'una escola; per tant les emocions que es reben no depenen de l'obra, sinó de les circumstàncies de la "interpretació". I evidentment, qualsevol obra de qualsevol autor, transmet unes sensacions diferents segons la interpretació que se'n faci, però la càrrega majoritària de sentiments es desprén de la pròpia obra i no de la feina que facin els interprets, o almenys així hauria de ser, si volem donar crèdit a la feina que han fet tots els compositors des dels origens.
Així, vui concluir, que aquesta peça si s'escolta bé, ens pot dur a pensar molt sobre el silènci, a escoltar a través d'ell i la seva importància. Perquè al cap i a la fi, la música (i més enllà d'aquesta) no és només timbre, textura, ritme, harmonia, la música també és silenci.
Aquesta és la meva interpretació de l'obra després d'haver llegit el seguent artícle:
FONT: http://sergiomirajordan.com/articulos.php?id_medio=5&id_articulo=49
I vosaltres, que n'opinau?
Interessant entrada Josep, sobretot m'agradat el video de la interpretació.
ResponEliminaDIus que el silenci també és música, però, després del que hem estudiat sobre els elements de l'anàlisi, no consideres que el silenci li hauries d'emmarcar dins del ritme, ja que forma part de les figures ritmiques?
hola a tots,
ResponEliminaper entendre aquesta obra de Cage és necessari experimentar amb la càmbra anecòica que el compositor va fer contruir per experimentar l´autèntic silenci.
Sabeu el que va sentir Cage i el que va explicar després en sortir d´aquella bimbolla de buit?
Xv
Volia fer un altre comentari a l´entrada d´en Josep,
ResponEliminaJ.Cage va dir que les seves composicions eren carents de propòsit, és a dir, no pretenien altra cosa més que la de manifestar-se com a processos i no com a objectes que comencen i acaben. Des del me punt de vista es tracta d´un nou plantejament per a una nova estètica dins l´art del segle XX.
Les pintures blanques de Rauschenberg van ser un model estètic per al compositor, i naturalment aquesta obra que estam comentant hi té molt que veure amb elles, així com també i tal i com vaig comentar en una altra entrada d´aquest blog la influència del pensament, millor dit del no-pensament Zen.
Per fi, m´autocontestaré a la meva pregunta: què es sent en una cambra anecòica?
Encarregada per Cage a un enginyer, aquest demanà el que havia sentit el compositor. Ell digué que dos sons: un agut i un altre greu. Segons el tècnic es tractava del funcionament del seu sistema nerviós (l´agut) i la circulació de la sang (el greu). Llavors el silenci no és l´absència de sons sino l´entorn d´una activitat inintencionada: aquesta és la conclusió a la que arriba el compositor nord-americà.
Està bé allò de que essent cert que el que més sentim al llarg del dia és renou, deim que en sentir-lo l´ignoram, i que en parar-li atenció el trobam ... fascinant!
xv
Molt interessant Xavier. El que més m'ha agradat d'aquest comentari han estat dues coses, per una banda entendre el fet del seu experiment amb aquesta composició; i per un altre conèixer el seu plantejament quant a la composició, amb obres que pretenen manifestar-se i no com a obres amb un començament i un acabament.
ResponEliminaEn Cage es va adonar que el silenci no existeix i va dir: "Hasta que yo muera habrá sonidos. Y ellos seguirán después de mi muerte. Uno no tiene que temer sobre el futuro de la música”."
Em sembla molt curiosa la seva relació amb la música, que li fa plantejar-se que els sons seguiràn existint després de la seva mort. Ho haviau dubtat mai? I més encara, li tranquilitza aquest fet, perque passi el que passi amb el futur de la música, amb les constants divagacions de què s'inventarà a partir d'ara, sap que la música existira per si mateixa.Què pensau?
Es un pensament molt agradable aquest, per que la musica mai no esta completa,...sempre fleuix mes i sempre esta evolucionant i cambiant pero aixo no significa que deixi de esser musica, en aixo de "uno no tiene que temer sobre el futuro de la musica." hi estic molt d'acord per que encara que canvii la musica sempre es musica i per tant sempre trobara una manera de "sortir" a la llum.
ResponEliminaUna de les poques obres que sé tocar ...
ResponEliminaBromes a part, em pareix molt interessant el fet que posar un nom a una partitura que no contengui res faci que la gent l'escolti. El silenci en el món pot ser tant desagradable com relaxant, i com es diu en el comentari, tot depèn de la circunstància en que s'escolta. És possible que el fet d'interpretar el buit sonor en una orquestra doni la possibilitat a les persones de trobar el que sempre han cercat secretament de forma raonada, ja que no és molt sovint que ens trobem junt a 500 persones més en total silenci i respecte d'aquest. Imagin que els pensaments deuen ser més clars que mai, sense cap molèstia exterior, sense por, i amb el sentiment de protecció amb la presència de més persones, la calor humana, i tornar a trobar una convivència perfecta durant un curt moment.
Potser la vida sigui la millor de les melodies ...