INSTRUMENTS DEL FOLKLORE MENORQUI

Autora: MARINA FEBRER BOSCH

INSTRUMENTS DE LA MÚSICA FOLKLÒRICA DE CIUTADELLA

El tiple:  és de mides reduïdes, tot i que el tiple canari és més petit, podrien considerar-se de la mateixa família. Té un mànec llarg i ample, una caixa de ressonància que és alta i ample, i te forma plana en el dors.

El tiple menorquí té 4 cordes : mi, do # la, re

Per al cordatge del tiple menorquí s'utilitzen les cordes primera i segona de la guitarra.

La tercera corda és més greu que la quarta. La quarta corda està afinada damunt de la segona i tercera, es por considerar secundària i serveix per reforçar la sonoritat dels acords en molts de tons en els quals repeteix sons que coincideixen amb algunes de les altres cordes.

-      Manera d'afinar-lo: la tercera corda ha de coincidir amb la quarta del guitarró. La primera corda pressionada en el cinquè trast ha de resultar a l'octava alta amb la tercera a l'aire. La quarta corda pressionada en el segon trast ha de resultar a l'uníson amb la primera a l'aire. I la segona corda pressionada en el primer trast ha de resultar a l'uníson amb la quarta a l'aire.

-      Posició: amb la mà esquerra s'agafarà el triple pel mànec a l'alçada del primer trast, amb una posició quasi vertical, en el qual el claviller quedarà a l'altura de l'espatlla, i el baix de la caixa de ressonància es recolzarà damunt la cuixa dreta. El dit polze quedarà a la part posterior, com es fa amb la guiterra, i serà el punt de recolzament, mentre que la resta de dits pressionaran les cordes amb els caps als diferents trasts.

Guitarró: és com una petita guiterra, eren construits pels pròpis sonadors, però no saben si per iniciativa o com a còpia d'algun guitarrillo. La seva sonoritat és més greu que la del triple. El guitarró té cinc cordes, coincideix amb l'afinació del guitarrillo amb una segona baixa.

Guitarra: és un instrument musical de corda, compost d'una caixa de fusta-d 'una forma que recordava el nombre vuit-, AMB Un forat circular al centre de la tapa, sis cordes i un roman, Damunt el qual hi ha el diapasó , dividit en dinou compartiments o trasts. El primer instrument que assegurin que va donar origen a la guitarra va ser el llaüt àrab. És possible que la va unir de la cítara i el llaüt afavorissin el posterior Desenvolupament de l'instrument. Als Segles XV i XVI la guitarra fou Molt difosa a l'àmbit català, Bé que a la fi fou substituïda per la viola de mà i resta limitada al repertori popular. El primer Tractat de guitarra aparegué el 1586 i fou obra de l'català Joan Carles Amat.

La guitarra ha sofert variacions en la seva forma al llarg dels segles. A més del nombre de cordes, les variacions de l'instrument han sorgit per adaptar-lo a les necessitats del intèrpret fins adoptar la forma actual. Aquest instrument està fabricat amb fusta pràcticament en la seva totalitat i els tipus utilitzats principalment en la seva fabricació són les de palosanto de l'Índia o del Brasil.

 Les castanyoles: són un instrument idiòfon de percussió que consisteix en dues peces que es fan repicar l'una contra l'altre. El material de què estan fetes pot ser molt divers: fusta, vori, metall, i actualment s'ha introduït la utilització de resines i plàstics sintètics que també ens en proporcionen d'una qualitat excel·lent. Fins i tot, n'hi ha una variant feta amb dues petxines: les castanyoles marines. El to de les castanyoles depèn d'una part del material i de l'altre de la mida: com més grosses són, més greu sonen

Fabiol i tambor: el flabiol és un instrument musical de vent de fusta de la família de les flautes, amb embocadura de bisell, i de la famílies de les flautes tocades amb una sola mà mentre amb l'altra es toca un tambor, un grup d'instruments àmpliament disseminat, testimoniat en diferents indrets d'Europa des de l'edat mitjana, i que adopta moltes variants diferents. El que toca el flabiol es diu flabiolaire, a diferència del que succeeix en altres indrets de la Península Ibèrica en què es manté viu en el folklore, on l'intèrpret s'anomena "tamborilero". L'altra mà s'utilitza per fer sonar la seva percussió que acostuma a ser un timbal, bombo o tamborí.

 La  ximbomba:  és un instrument membranòfon fregat o de fricció, de so indeterminat, força greu. Consisteix en un lindre o recipient (gerra, caduf, pot, gerro, cossiol, gerricó, etc..., habitualment rodó de coll i foradat en la seva base) i d'un material indeterminat (ceràmica, fusta, plàstic, etc.). La seva part superior el cobreix amb una membrana tensada, normalment de cuir, amb un forat al centre pel qual es fa passar una canya. Aquesta canya, en ocasions, és substituïda per una corda. En fregar la canya amb la mà humida, la vibració que es produeix a la canya es transmet al cuir que també vibre i el recipient actua de caixa de ressonància.

És un instrument molt antic i especialment típic a les festes nadalenques; atès que només fa un so indeterminat, la seva missió és fer un acompanyament rítmic al cant col·lectiu de les nadales

Bandúrria:  pertany a una de les famílies d'instruments pinçats, polsats, de pua o plectre. És un instrument de sis cordes dobles polsades, les 2 primeres dobles d'acer (antigament de tripa fins les terceres) i les altres quatre dobles entorxades, que solen puntejar-se amb un plectre o pua. La tècnica d'interpretació de la bandúrria és idèntica a la del llaüt, encara que de tessitura aguda (una octava per damunt del llaüt) i les seues cordes estan afinades per quartes.

La família dels llaüts: Bandurrino o Bandurrí, tessitura sopranino una quarta per damunt de la bandúrria; bandúrria (soprà) afinació de la 1ª a la 6ª corda: La, Mi, Si, Fa#, Do#, Sol#; llaüdí o Sonora (tiple) afinació: una quarta per damunt del llaüt; llaüt (tenor) afinació: una octava per baix de la bandúrria; arxillaut (baríton) afinació: una novena per baix del llaüt.